Enquesta
Catalunya disposa d’un estat propi. Qui es fa càrrec de les pensions, com serà el model educatiu, on jugarà el Barça? "Amb independència" és el projecte de l'ACP que recull, en format vídeo, la visió de diferents experts. T'interessa el projecte?
Sopar-debat amb Marc Gafarot: "La Mort de Bèlgica" (14/04/2011)
En el sopar -celebrat el 14 d'abril i organitzat conjuntament entre l'Espai Hayek i l'ACP- es va conèixer d'aprop el cas de Flandes i es va aprofundir en una situació política que avui es troba en un atzucac i amb la qual sovint es fan molts paral·lelismes respecte a Catalunya.
El ponent convidat va ser Marc Gafarot, el qual ha estat col·laborador dels parlamentaris Miquel Mayol i Bernat Joan al parlament europeu durant 7 anys, i actualment és director de relacions internacionals de la fundació CATmón.
Segons Gafarot, el cas de Flandes (amb una extensió com la província de Lleida) és semblant al cas de Catalunya, ja que ambdues nacions tenen força elements en comú. De fet, l'autor de "La mort a Bèlgica" (Deria editors) tenia la voluntat de fer un llibre sobre alguna situació propera al país. Una diferència important, però, és que els flamencs suposen un 60% de la població de Bèlgica.
Gafarot explicà que Bèlgica neix al 1830-1831, arrel que les elits valones volgueren evitar que el port d'Anvers quedés en mans de potències europees. No és fins la segona meitat del s. XIX, però, que es genera el moviment flamenc, que inicialment no és rupturista. Al segle XIX, la zona de Valònia experimenta un gran desenvolupament industrial, gràcies a l'abundància de carbó disponible. Flandes, en canvi, és en aquells moments una zona rural, i culturalment resta subordinada a la cultura francesa.
Amb tot, ja durant la 1ª Guerra Mundial, un primer ministre flamenc corregeix al rei de Bèlgica arrel d'un discurs d'aquest precisant-li: "Vós sou rei dels belgues i no pas de Bèlgica". En aquell temps la llengua francòfona s'estén cap al nord, i Brussel·les (capital de Flandes) en una generació s'ha convertit en una ciutat on hi predomina el francès, malgrat la qual cosa els flamencs no estan disposats a renunciar-hi.
Actualment fa 10 mesos que Bèlgica té un govern interí, a resultes de la incapacitat de flamencs i valons d'entendre's. La situació actual ve de lluny, des de que a partir de la dècada dels 60 es van generar un conjunt de canvis: expansió econòmica flamenca (paral·lela al decliu de Valònia), increment de l'autoestima i de la consciència dels flamencs, establiment de les fronteres i regles de joc lingüístiques, separació progressiva de les dues comunitats (per exemple, la universitat de Lovaina es divideix en dues, i els partits polítics s'organitzen autònomament al nord i al sud del país -en canvi, els sindicats són els mateixos en tota Bèlgica-).
A Bèlgica, des dels anys 80 s'han produït 5 reformes constitucionals que han dotat l'estat d'una lògica confederal en molts sentits, però el conflicte polític continua obert i més viu que mai. S'ha superat l'eix esquerre-dreta per l'eix nacional, i la "Nova aliança flamenca" (sobiranista) és el partit més votat del país. El greuge fiscal és un dels punts centrals del seu programa polític.
Així les coses, el futur és difícil de predir. La complexitat és gran, amb gran zones constituint l'estat belga (Flandes, Valonia, i la capital Brussel·les) que donen peu a tres regions i tres comunitats culturals que no coincideixen. Tal vegada s'arribarà a un acord polític entre valons i flamencs, o bé Flandes pot arribar a assolir la seva independència, però també pot passar que s'arrossegui anys l'impàs actual. En aquest sentit, les evolucions de Flandes i Catalunya no tenen per què seguir un mateix model.
