Enquesta
Què et sembla el projecte AMBINDEPENDENCIA?
Agenda
-
02/04/2012 - 03/05/2013
Presentació del projecte Ambindependencia a Gavà i Sopar-debat amb Vicent Partal
-
03/04/2012 - 22/05/2012
-
08/05/2012 - 22/05/2012
Agnès Rotger publica "El Secret del meu Turbant"
| | L'Agnès Rotger, sòcia de l'ACP, explica especialment per a l'ACP, el making off del llibre que ha escrit junt a Nadia Ghulam. Tot un privilegi per als associats i simpatitzants
Enllaços d'interès:
http://www.tv3.cat/videos/3213190/El-secret-del-meu-turbant-premi-Prudenci-Bertrana-2010 http://www.youtube.com/watch?v=hH447s2dlo4 (Entrevista amb Manuel Fuentes) http://www.tv3.cat/videos/3099010/Una-historia-de-supervivencia-guanya-el-Prudenci-Bertrana |
Com vaig escriure El secret del meu turbant (per l'Agnès Rotger, sòcia de l'ACP)
El centre de Badalona és com un poble. I no era cap secret que una de les famílies més conegudes havia acollit una noia afganesa. Jo només sabia el que es comentava i el que havia llegit a les notícies quan va arribar a Catalunya: que havia patit la guerra i que s'havia hagut de fer passar per noi per sobreviure; una història al·lucinant. Un dia em van dir que aquella noia tenia ganes d'explicar la seva vida en un llibre, i em van proposar de conèixer-la. Quin repte tan irresistible!
Vaig anar a veure la Nadia i vaig trobar una noia de 22 anys, menuda i forta, flanquejada pels seus nous pares i germana. Els rínxols foscos li emmarcaven la cara, amb les cremades que li havia produït una bomba quan era petita encara visibles, i uns ulls intel·ligents i tristos. Feia poc més d'un any que havia arribat al país i ja parlava català amb fluïdesa. Ens vam donar el vistiplau mútuament, i vam posar fil a l'agulla. Ens trobàvem un o dos cops per setmana, i ella desgranava la seva història.
Al principi va parlar molt de la seva infantesa. Eren records alegres, quan encara no coneixia la guerra i ella era una nena feliç que vivia amb una família que l'estimava i no tenia altra preocupació que arribar a temps de l'escola per veure els dibuixos per la televisió i jugar al jardí amb el seu germà fins que la mare no els cridava per anar a berenar. Poc a poc, a mesura que entrava en aquell món seu de nena, em vaig començar a sentir més i més propera a la Nadia. Sense adonar-me'n, va deixar de ser una víctima d'un país llunyaníssim del qual només coneixia tòpics -gairebé tots negatius- per ser algú amb qui em podia identificar.
I llavors va venir la garrotada: la seva vida acomodada i feliç es va acabar d'un moment a l'altre. La guerra va destruir la seva família, la seva infantesa i el seu món. Ella m'explicava coses terribles, de por, de desesperació i de valentia, i encara em semblaven més increïbles perquè la protagonista era aquella noia que jo començava a conèixer tant, que m'ho explicava en català i que era una veïna meva que col·laborava amb Òmnium. Estrany, molt estrany... o no tant: podia ser simplement que fos el primer cop que coneixia amb tanta profunditat algú d'una altra cultura. I que m'adonava que jo era com ella, malgrat tot.
Em va costar molt escriure la primera pàgina. Estava acostumada a la feina de periodista, on tot es fa al moment. I amb aquella història no arrencava: em faltava context. La Nadia m'explicava un diàleg, però com podia escriure'l sense poder-me imaginar com era la sala o el carrer on es feia, com anaven vestits, si feia fred o calor, què menjaven, quina olor se sentia? No sabia res... Per sort, ella va tenir molta paciència i em va fer dibuixos, mímica, em va cantar cançons... tot el que necessitava per poder-me ficar a la seva pell i explicar la seva vida amb veracitat en 300 pàgines.
I així va sorgir El secret del meu turbant, que m'agrada dir que és una novel·la basada en fets reals. Ha estat una feinada de més de dos anys, però la recompensa supera de molt el que n'esperava. Hem guanyat el premi Prudenci Bertrana, l'ha publicat Columna en català i Planeta en castellà, i també està prevista la publicació en italià i en portuguès. Mai m'hauria pensat les dimensions que ha acabat tenint aquesta aventura. La Nadia sí: ella és una noia de fe, i tenia claríssim que el llibre funcionaria molt bé. M'alegro de dir que, un cop més, s'ha sortit amb la seva!
