Enquesta
Catalunya disposa d’un estat propi. Qui es fa càrrec de les pensions, com serà el model educatiu, on jugarà el Barça? "Amb independència" és el projecte de l'ACP que recull, en format vídeo, la visió de diferents experts. T'interessa el projecte?
Lakoff, els 'frames mentals' i el 2011
Autor: Antoni Biarnés George Lakoff és conegut per la seva teoria sobre els marcs (‘frames') mentals i els seus efectes en els comportaments politics. Segons el nord-americà -que aplica a la política la metàfora de la família-, hi ha dos grans marcs dins dels quals s'articula la majoria dels relats polítics: el marc del pare estricte i el marc dels pares protectors. Els conservadors aplicarien a la seva actitud política el marc del pare estricte, és a dir, aquell segons el qual el rigor, la disciplina i el càstig corrector són necessaris per ordenar la societat. En canvi, els progressistes aplicarien el marc dels pares -en plural: pare i mare- protectors, creient que per a mantenir l'equilibri en societat és preferible protegir als dèbils, cooperar, buscar consensos i convèncer.
Llei i ordre d'una banda, protecció de l'altra. El problema d'aquells que intenten explicar el món en aquests termes a base d'importar tal qual aquesta teoria des dels Estats Units és que només amb llei i ordre o només amb protecció no es pot funcionar. No n'hi ha prou, i a vegades encara és pitjor. Perquè per descomptat que necessitem un bon estat de dret (i mentre la justícia no sigui àgil, equitativa i eficaç, no l'acabarem de tenir), i evidentment que hem de ser solidaris amb els que no poden seguir (posant l'èmfasi en la recuperació social d'aquells que tenen capacitats per a reinserir-se). Però el progrés d'una col·lectivitat passa sobretot per l'esforç, la llibertat i la responsabilitat. Els dos marcs de Lakoff no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda paternalista: el protagonista és un tercer -l'Estat- que castiga o que proveeix, enlloc de l'individu que pren el control de la seva vida.
Així, doncs, Lakoff s'oblida del marc més important de tots: el del fill que s'emancipa, que construeix el seu projecte personal i que només demana als pares que el deixin fer. Aquesta és l'actitud amb què hauríem d'encarar el nou any per a fer d'ell l'inici de la remuntada: enlloc d'instal·lar-nos en el plany paralitzador, apostar per ser proactius i per l'ambició. Ja no es tracta només de sortir de la crisi, sinó sobretot de guanyar la postcrisi. En el món del demà, les nostres empreses seran internacionals o no seran; erradicarem el fracàs escolar i parlarem bé l'anglès, o baixarem a tercera divisió; reinventarem el sistema de benestar o ens quedarem sense; serem un país que decideix per si mateix el seu futur o esdevindrem un actor secundari d'un estat perifèric.
